Budisme

Situació geogràfica

Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI aC es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Avui dia tabé és molt conegut al món occidental. Es calcula que actualment hi ha uns 315 milions de budistes.

Fundador

El fundador del budisme és Siddharta Gautama, Buda. Era un princep, nascut a Kapilavastu, l'any 563 aC. Estava destinat a una vida de luxe com a príncep, amb palaus exclusius per a ell. Es va casar i ve tenir un fill. El seu pare no el deixava sortir de casa, per tal que no pogués veure el patiment. Als 29 anys, va sortir dels jardins del palau i va poder veure per primer cop la vellesa, la malaltia i la mort. Impressionat pel patiment humà, va decidir marxar del regne. Va viatjar durant 6 anys per l'Índia a peu, amb un estat d'extrema debilitat: buscava ascetes que li ensenyéssin mètodes de meditació. Va arribar a un ascetisme extrem, només menjava i veure el necessari per no morir. Va aconseguir la il·luminació meditatnt i va decidir compartir-la fent predicacions, sermons. Al 480 aC, va morir per culpa d'uns bolets verinosos.

Doctrina

La doctrina es resumeix en el primer sermó que va fer Buda al parc de les gaseles de Benarés. Es basa en les Quatre Nobles Veritats:

1. Tot és dolor i patiment. Néixer, créixer, deteriorar-se i morir. Totes les etapes de la vida comporten patiment i dolor.

2. L'origen del patiment és el desig o la recerca de coses, bones o dolentes, volgudes de manera equivocada: les persones assignem a les coses i a les altres persones un valor que, segons Buda, no tenen. No ser conscient d'aquesta veritat, comporta dolor i patiment etern. Enganxar-nos a les coses i a les persones provoca patiment de perdre-les mentre hi són, i dolor quan ja no hi són.

3. El patiment i dolor es poden extingir d'arrel. El desarrelament del desig porta la destrucció del patiment i el dolor: val a dir que, quan en el budisme es parla de desig i dolor, no es parla del mateix que a Occident. Quan al budisme es parla de desig es refereix a l'impuls que porta les persones a actuar com si l'únic important fossin elles mateixes. Només qui és capaç de dur a terme aquesta noble veritat pot sentir-se en pau amb si mateix i amb les altres persones.

4. El desarrelament del desig, que porta a la destrucció del dolor, s'aconsegueix amb la pràctica de l'Òctuple Noble Camí que consisteix en:
- Recte coneixement
- Recte propòsit
- Recta paraula
- Recta acció
- Recta ocupació
- Recte esforç
- Recte pensament
- Recta concentració



Llibres Sagrats

A diferència de altres religions, el budisme no te un llibre sagrat com la Bíblia, l'Alcorà... Això es degut a que Buda, no escrivia res, sinó que la majoria de festes, ensenyaments, memoritzats es feien oralment.

Les primeres escriptures budistes es van inscriure poc després de l'any 43dC. Es van escriure en llengua pali i es van convertir en la base del budisme theravada. Se'ls van donar el nom de tripitaka "tres castells", perquè havien dividit els testos en tres categories diferents i s'havien desat en cistells. Contenen les regles monàstiques i de diciplina, informació sobre la fundació i història dels primers monestir budistes, els sermons i històries de Buda i informació sobre els seus primers deixebles i les seves primeres deixebles i comentaris sobre els ensenyaments del budisme.

També conten Theripatha, que són cançons de devoció de les primeres monges budistes. És la col·lecció de poesia sagrada més antiga del món.

El budisme mahaiana (la branca budista més nombrosa) va col·leccionar els seus escrits en sànscrit, dividits d'igual manera que el Tripitaka i amb alguns dels mateixos treballs que aquest. També conté doctrines que el Buda va revelar exclusivament als seus seguidors/es més avançats espiritualment. Aquesta col·lecció es coneix amb el nom de Tripikata.

En el Tripikata si troben jatakes, que són històries en les quals Buda parla de les seves vides anteriors. Utilitzava aquestes històries per explicar la seva doctrina de manera senzilla.

Una de les escriptures budistes que ha tingut més difusió que el Dhammapada, que significa camí de la rectitud. És una font de saviesa per a totes les persones.




Llocs Sagrats

La stupa

És una construcció típica de l’arquitectura religiosa budista.
El stupa consta bàsicament d’una mitja cúpula sobre un tambor cilíndric. Per sobre la cúpula es pot alçar una massa quadrada. És el monument funerari més antic del budisme. El seu origen es deu que antigament s'aixecaba un túnel sobre la tomba de una persona important. Simbolitza la volta del cel que gira al voltant del món. Les ombreles signifiquen el poder de buda i la seva doctrina.

La pagoda

És una construcció religiosa en forma de torre, generalment de pedra, de fusta, com al Japó.
Pot ser circular, però té una base quadrada o poligonal sobre la qual comença a construir o aixecar l’edifici. El centre de la torre s’alça gran columna que constitueix l’ànima de la construcció i simbolitza, com el cas del stupa, l’eix que uneix el centre de la terra amb el cel. En la pagoda es conserven relíquies de Buda, com restes del seu cos o instruments. Tot en conjunt simbolitza el cosmos format de matèria bruta i inerta animada per l'esperit vital que aporten les relíquies sagrades que conté








Ritus

Naixement: Els pares porten la criatura acabada de néixer a un temple per tal de posar-li nom. Els monjos el beneeixen i l'esquitxen amb aigua beneïda. S'encén una espelma i es guarda la cera dins un bol ple d'aigua.

Matrimoni: L'home i la dona van al temple amb familiars i amistats. S'enrotlla un fil llarg de cotó amb buda i els assistents. El monjo superior talla dos trossos de fil i els enrotlla al canell del nuvi i la núvia.

Mort: Monjos pronuncien sermons especials dedicats a la persona difunta, després, el monjo posa aigua al mort. Es renta i vesteix al difunt. Es crema encens, que ha estat donat per família, amistats i veïnat. A partir d'aquest moment ja es pot parlar del difunt. S'ofereix un dinà vegetarià als assistents de la cerimònia.

Ordenació: A partir dels 8 anys ja poden rebre una ordenació menor encaminada a ser monjo. Un cop es decideix que seguirà vida monàstica s'envolten de dos monjos més, el company i el mestre. Si decideix quedar-se definitivament al monestir, als 20 anys es rep una ordenació definitiva.

Hinduisme

Història i situació geogràfica:

L'Hinduisme és una de les religions més antigues. Troba els seus orígens a l'Índia, quan Pakistan, Bangla Desh, Bhutan i Nepal encara en formaven part.
L’hinduisme prové de dos corrents de desenvolupament religiós diferents que en el curs de la història es van fondre en una unitat . L’un prové de l’antiga religió autòctona Índia, i cap allà l’any 1500 aC van arribar els aris a la vall de l’indus, aquests van aportar la religió, vèdica; la seva llengua, el sànscrit; i les seves tradicions.

Doctrina i divinitats:

És una religió politeista, tot i que es reconeix que totes les divinitats provenen de Brahman. Trobem més de 300 milions de deesses i déus, cada un depenent de la zona o el poble. Per a la població hindú són molt importants les divinitats que formen part de Trimurti.
El Trimurti és l'agrupació de divinitats considerades aspectes del Brahman:

• Brahma, el creador.
• Vinxu, el conservador
• Xiva, el destructor i generador
• Altres Déus: Ganesha (superar obstacles), Hanuman (força física), Lakshmi (felicitat), Parvati (saviesa de l'Univers), Kama (amor), Saravasti (coneixement, ciència i veritat).
L'hinduisme no defineix el que s'ha de creure. Parteix de l'existència d'una força creadora de l'univers, Brahman, ànima única i alhora diversa, perquè es manifesta en cada una de les ànimes individuals dels éssers vius (atman). El destí de cada atman és arribar a Brahman, mitjançant:

Trimurti: 

Doctrina

• Camí de la devoció: bondat i adoració a un Déu personal
• Camí de l'acció: fer el bé i passar pels diferents estats de la persona
• Camí del coneixement: reservat als bramans, descobriment de l'Absolut

També s'accepta el ioga per frenar l'activitat mental i calmar l'esperit. L'objectiu de tot hindú és arribar al Brahman, però per arribar-hi s'ha de trencar la cadena de naixements i renaixements que es succeeixen vida rere vida, l'anomenat samsara.

Els llibres sagrats:

Llibres sagrats: Els textos sagrats de d’hinduisme són molt variats, pel que fa a l’estil i al contingut. Això es a causa que abans de ser copiats es van transmetre oralment i no se sap ven bé quina és la versió original. Hi ha un idioma que només es fa servir en religió, i per tant només en les Escriptures. Dels molts llibres sagrats que hi ha es poden classificar en:
•Sruti (escoltats), els llibres revelats pels déus als savis dels primers temps
•Smriti (el que la memòria ha conservat), els llibres que formen part de la tradició, que són cronològicament posteriors.

Sruti:

Sruti és una recopilació de quatre col•leccions, quatre vedes:

1. Veda de les estrofes: És el document més antic, escrit entre el 1500-1200 aC. Agrupa més d’un miler d’himnes a les divinitats. Moltes d’aquestes encara es fan servir en moltes cerimònies.
2. Veda de les fórmules: Hi trobem les fórmules que cal recitar per a fer diversos rituals i els comentaris sobre aquests. Es va redactar vers l’any 1000 aC.
3. Veda dels cants: És una recopilació de les principals estrofes de la cultura, però van acompanyades amb notes musicals.
4. Atharva-veda: El més recents dels quatre llibres. No és tan important com els altres i es va servir molt en ritual màgics.

Smiriti:

Dins aquests llibres, els més famosos són el Mahabharata, el Bhagavad-Gita ( és el més famós i forma part del Mahabharata) i el Ramayana.

El Mahabharata és un poema èpic de 200.000 versos, que tracta de cinc germans que es barallen i hi ha tres camins
1.El camí a la devoció
2. el camí a l’acció
3.camí al coneixement

Els llocs i les persones sagrades:


Els espais sagrats són llocs de la naturalesa en què les persones han vist signes del sagrat. Són llocs privilegiats d’acostament i de trobada amb la divinitat.

Per la població hindú la peregrinació és molt important i gairebé qualsevol lloc de l’Índia pot ser considerat sagrat. Però es pot destacar:

- Ciutats santes: Són ciutats situades a prop del riu Ganges. Com ara Benarés, Proyag, Hardvar, etc.

- Pushkar: És l’únic lloc on hi trobem un tempre dedicat a Brahma.

La població hindú creu que morir a Benarés i ser incinerat a la riba del riu Ganges i que les cendres siguin llençades al riu, assegura l’alliberament del cicle de reencarnacions. Això es deu a...

1. Ganges: És el riu més important per a la població hindú. Neix a l’Himalaia, i hom el considera sagrat sobretot a la confluència amb el riu Yamuna, a Allahabad, El Ganges és venerat com la deessa que segons la mitologia hindú va baixar a la terra.

2. Benarés: És la ciutat sagrada per excel•lència, anomenada en hindi “Varanasi” pel nom de déu de les aigües. Segons la mitologia, Benarés va ser el llocs escollit per Xiva per a manifestar-se i on va viure com una asceta.


Les persones sagrades són les qui estan al capdavant la divinitat, les que la representen. En l’hinduisme, com en les religions més antigues, hi ha alguns tipus de persones sagrades que han esdevingut un grup social.

En l’hinduime no hi ha una autoritat centralitzada. Així i tot podem trobar diverses persones sagrades que són:

Bramans: Són els qui han consagrat la seva vida a les diverses divinitats. Pertanyen a la primera casta i, per tant, són els qui estan més a prop del “Brahman” l’Absolut. Tenen un manament de puresa, és a dir, no poden entrar en contacte amb certs elements, dins al punt que no poden fer determinades feines.


Cultes i rituals:

El ritual és essencial per al culte, sempre en estat de puresa.

• Culte domèstic: Les tres castes superiors han de fer un ritual diari, la puja, i uns ritus de pas per a cada etapa de la vida. Cada casa té un petit altar dedicat a una divinitat, per a realitzar la puja.



• Ritus: Les tres castes superiors han de passar per quatre etapes: l'etapa d'estudiant, l'etapa de persona casada, l'etapa del retir i l'etapa en què es renuncien les preocupacions del món. La majoria de persones passen les tres primeres, ja que en l'última s'ha d'abandonar tot (família, possessions, materials...). Els ritus de pas són els del naixement, de la iniciació, matrimoni i mort.

- Ritu del naixement: Fonamental de la mare embarassada. Un cop ha nascut, es presenta la criatura a la deessa Sasti (protectora) i se li posa mel i mantega fosa a la boca.
- Ritu de la iniciació: Etapa estudiantil, entre 8 i 12 anys. La persona rep un altre nom i el fil sagrat, tres fils diferents referits a la casta. (3 fils de cotó per a bramans, 3 de caramell per a Ksatriyas i 3 de llana pels vaisyas).
- Ritu del matrimoni: La data del matrimoni és fixada per un braman a partir de l'observació astrològica. El marit va a buscar a l'esposa a casa seva i el pare d'ella el beneeix. La cerimònia es realitza al voltant d'un foc. Els nuvis van 7 voltes al foc i el matrimoni es consumeix 3 dies després.

- Ritu de la mort: Creuen en la reencarnació. Els familiars adults entren en un estat de contaminació ritual durant 10 dies. Es realitzen ofrenes, cerimònies i banys als rius. El tercer dia després de la mort es llancen les cendres al riu.